Molt agraïts,

L’Equip

Divendres 6 de juny vam exposar el projecte al plató de l’escola i es va visionar una versió promocional del documental d’uns sis minuts (ja que només disposàvem de 30 minuts per tota la presentació). En el transcurs de l’exposició es va destacar la idea inicial, l’evolució del projecte, les dificultats, el pressupost, la producció i també aquest blog com a mitjà de difusió del documental i com a sala d’exposició de les fotografies.

La valoració dels professors va ser excel•lent i van entendre que malgrat la limitació temporal i les dificultats en un tema com el nostre havia sortit un documental amb cara i ulls. Amb tot, la nota numèrica del crèdit de síntesi és un 9! I ho valorem positivament.

Aquest “9″ també el volem compartir amb tots els que ens heu donat suport i que teniu el vostre espai en aquest blog: gràcies a tots!

Actualment no tenim una projecció del documental prevista i tampoc sabem cap on dirigir-nos, havíem pensat en ampliar-lo (amb més temps) i aportar-hi noves visions que per motius de calendari fins aleshores no hem pogut contactar.

Continuarà…?

En el seu moment vam contactar amb aquesta entitat, l’ECAS, que gestiona moltes altres entitats per cercar contactes que ens poguéssin servir pel documental sobre la reinserció penitenciària. Entre les que ens van respondre gràcies a l’ajuda de la Irene Cañellas, responsable de l’ECAS, s’hi troba la fundació ARED, una de les primeres amb qui vam parlar pel nostre projecte.

“Entitats d’ECAS participen en el projecte de carrera d’un grup d’estudiants d’Audiovisuals” és el títol que utilitzen per explicar en nostre projecte però si voleu veure’n l’article complet mireu directament la seva web. 

Gràcies Irene i companys de l’ECAS per la vostra aportació al nostre documental que podríem dir que ja està gairebé a punt de sortir del forn.

En aquesta ocasió enseyarem una versió reduïda del documental, ja que l’exposició no pot sobrepassar els 30 minuts. És per aquest motiu que passarem una versió trailer de “Tornar a començar” d’uns 7 minuts de durada. 

A hores d’ara ja tenim gairebé acabada la versió reduïda i estem perfilant els darrers detalls de l’editatge del documental sencer amb la veu en off que ahir vam gravar.

També estem treballant amb un video de fotos making of per l’autoria dvd del projecte i en un tríptic per repartir el divendres.

Però per sobre de tot, no ens hem olbidat de vosaltres i del blog, continuarem informant.

La veu és la d’una dona que potser no la coneixem quan la veiem però de ben segur que si parlem amb ella de seguida pensarem allò de que aquesta veu em sona i és que hem tingut la sort de que la veu que acompanyarà el documental serà la d’una professional del món del doblatge, la de la Mª Lluisa Maganya, que molt amablement va acceptar col•laborar amb el nostre projecte de crèdit de síntesi.

Aquest matí ha permès que li robéssim uns minuts abans d’anar a treballar per enregistrar la veu en off del documental, aquella veu que exposarà els conceptes del documental i que relacionarà blocs d’imatges i entrevistes.

Gràcies també Mª Lluïsa per la teva gran aportació al documental, nosaltres ens hem quedat fascinats amb la fantàstica entonació, fluïdesa i ritme que has posat al nostre guió.

Un cop consolidat i tancat el grup, vam plantejar-nos de quina manera podríem enfocar la realització del documental. Com vam exposar en el pitching, en aquell moment, visualitzàvem el projecte com un documental que es basava en el pilar del seguiment a un pres en procés de reinserció, acompanyant-lo en el seu dia a dia i com a complement, mostrar les opinions de professionals experts en l’àmbit penitenciari i alhora de procedència molt diversa, és a dir, educadors, funcionaris, familiars, sociòlegs, polítics, etc.

Volíem, per tant, transmetre la quotidianitat del col•lectiu de presos que acaben la seva condemna i han de començar de nou compaginant-ho amb una sèrie d’opinions les quals vaticinàvem que serien diametralment oposades en alguns casos (l’opinió dels sociòlegs i treballadors socials contra l’opinió de l’administració).

A nivell estètic teníem intenció d’utilitzar dues càmeres i poder obtenir gran riquesa i varietat de plans donat que preveiem que enregistraríem imatges de llocs on les càmeres no solen entrar, com ara presons o tallers i donar per tant un dinamisme i un ritme prou alts com perquè l’interès no decaigués i pràcticament no necessitéssim veu en off. A més, volíem complementar la realització del documental amb la creació d’un blog a mode de diari de rodatge en el qual transmetríem les nostres experiències i la nostra evolució.

Tot això és el que mentalment preveiem i aspiràvem a dur a terme.

La realitat però, sovint dura i molts cops desmotivant, ens ha anat posant amb els peus a terra a mesura que han anat passant les setmanes. El contacte central i pilar bàsic del documental ha anat posposant la seva anhelada col•laboració i hem hagut de centrar els esforços en les associacions de suport als presos i les diferents fundacions i oeneges  que sí han respost a la nostra crida i que hem entrevistat.

Gràcies a la col•laboració de la Fundació Engrunes hem pogut entrevistar a dos presos en procés de reinserció que han volgut participar en el documental. Testimonis molt interessants però que s’allunyen del què havíem previst en un principi. El documental, per tant, s’ha anat transmutant fins al punt d’equiparar-se a un tipus de documental clàssic de l’estil dels que s’emeten, salvant les distàncies, al programa 30 minuts.

Paral•lelament, la nostra voluntat estètica inicial s’ha vist reduïda a pols per la dura realitat logística de l’escola, on vint-i-tants grups han de “lluitar” per unes poques càmeres i la resta del material audiovisual en un breu lapse de temps. Hem hagut de renunciar, doncs, a disposar de dues càmeres i afortunadament ens hem pogut adaptar a la càmera d’un dels membres del grup, fet que ha fet possible i ha donat continuïtat al projecte.

Tanmateix, tot i les dificultats, seria injust només posar de manifestat els aspectes més negatius o, si es vol, més pessimistes. Realitzar un documental d’una temàtica tant difícil com la penitenciària és una feina àrdua que necessita temps i bons contactes. L’hem abordat des de la vessant de realització, de producció i d’imatge i això ens ha donat una visió àmplia de com fer un projecte d’aquest tipus en un futur. De tot en aquesta vida s’aprèn i creiem que la finalitat del Crèdit de síntesi, més enllà d’elaborar un producte de major o menor qualitat, és aquesta, aprendre.

En el següent enllaç es pot trobar una mostra dels treballs que conformen el seu currículum:

http://www.eldoblatge.com/actor_doblatge/maria_lluisa_maganya
 

Només ens queda, fins a cert punt, la recança de no haver pogut abordar de més a prop les impressions d’un major nombre d’interns o ex-interns en procés de reinserció, però el temps i la manca d’implicació d’alguns dels agents que formen part de la problemàtica penitenciària han jugat en contra nostre.

En qualsevol cas per a tots els membres de l’equip ha sigut una experiència enriquidora, interessant i que repetiríem sense dubtar.

Ara només ens queda donar-li forma a aquest documental amb les gravacions que tenim i fer un bon editatge audiovisual que reflexi tot aquest esforç i interès que hem posat en el crèdit de síntesi.

De moment us avançem als lectors del blog el títol d’aquest documental:

“Tornar a començar”
la reinserció penitenciària a Catalunya

Tirant certs tòpics per terra, la Rosa ens ha parlat de com en disset anys treballant a la presó no ha tingut cap incident remarcable. Ens ha assegurat que se sent més segura treballant de mestra a la presó que en un institut de secundària.

Les seves impressions en relació al tema de la reinserció van en la mateixa línia que la majoria de les persones que hem entrevistat. Ha posat de manifest l’opacitat del món penitenciari, que ens arriba distorsionat pels mitjans i per la manca de transparència de l’administració.

En aquest sentit, la Rosa, ha afirmat que, fins que no es tingui la voluntat d’assumir que el que es faci amb les presons no ha de ser una cosa separada de la idea política que es tingui del propi país, el tema penitenciari se seguirà encarant com un problema que s’ha d’abordar perquè no hi ha més remei.

Un país es defineix més per com tracta als exclosos que als integrats.

Una dada que certament ens ha sorprès és que quasi un 70% dels interns de les presons catalanes parlen o, com a mínim, entenen el català, fet que no obstant, com ens ha dit en Rafel, roman ocult molts cops a menys que els funcionaris es dirigeixin, posant un exemple simple i força gràfic, als interns amb un bon dia en comptes d’un buenos días.

En Rafel ens ha explicat que, tot i aquestes dades i tot i l’oficialitat del català, l’ús del sistema de megafonia així com en la majoria de comunicacions entre funcionaris i interns segueix sent en castellà, bàsicament.

Per altra banda ens ha parlat de la formació que reben els presos. Ens ha parlat d’una formació obligatòria en aquells que s’han d’alfabetitzar, i que tot i ser voluntària en aquells que han rebut una escolarització sovint es veu saturada i amb la necessitat de fer llistes d’espera per l’interès d’aprendre i progressar d’un gran nombre d’interns.

Finalment, ens ha comentat que avui dia a Catalunya, un dels factors, a més de factors tals com edat, estrangeria, marginalitat social, que s’associen a col•lectius amb risc d’exclusió social és la manca de comprensió del català. Si des de la societat s’aposta per l’ús i el coneixement del català a tots els nivells, dins de la presó s’ha de fer exactament el mateix.